La veritat és que aquesta assignatura crec que m’ha aportat moltes coses, entre d’altres, m’ha donat l’oportunitat de poder plantejar-me els diferents interrogants i reptes que les educadores i els educadors socials tenim en la acutalitat dins d’una societat dinàmica i en constant canvis.

Amb els treballs realitzats he pogut reflexionar i revisar com està la realitat i quines són les actuacions que nosaltres podem fer com a professionals i com a persones per poder fer petites transformacions socials, amb la finalitat d’aconseguir erradicar o reduir les desigualtats existents entre la població, per fer que la societat sigui més igualitària i equitativa, donant oportunitats a tothom.

Vull acabar amb la següent frase de Paulo Freire:

“Lucho por una educación que nos enseñe a pensar y no por una educación que nos enseñe a obedecer”.

He de dir que no vaig poder assistir perquè feia uns dies que em trobava molt malament, però vaig preguntar als meus companys i companyes que és el que havien realitzat aquell dia.

EL primer que van fer va ser una dinàmica anomenada la rentadora per poder fer un recull de tot el que s’ha estat treballant a les sessions amb Antonio Alcàntara dins de l’assignatura. Es dividia en tres parts, la primera era el cistell de la roba bruta; el qual feia referència a aquells aspectes “negatius “del crèdit. Després vam ferla rentadora, fer referència a aquells aspectes millorables i per finalitzar es va fer la roba estesa, referint-se als aspectes positius i satisfactoris que han funcionat per poder utilitzar-los durant els cursos posteriors. Cada part s’escrivia en pòsits de colors diferents.

I a continuació, per acabar i fer un bon tancament, van fer una última dinamica anomenada la fotografia.

Avui es van exposar els treballs sobre quin és el límit d’un/a educador/a social entre la seva vida personal i professional?, l’educació social i diàleg interreligiós i per últim, l’educació social i l’escola ordinària.
Durant totes les presentacions els meus companys i companyes ens van explicar els diferents interrogants i reptes que tenim com a educadores i educadors socials en relació a cada tema.

A la primera exposició ens van parlar sobre el límit d’un/a educador/a social entre la seva vida personal i professional?, on a travès d’entrevistes ens han explicat els límits, els quals són molt subjectius. Els interrogants i reptes que es van plantejar van ser si és necessari separar la vida personal de la professional, els límits imposats pel codi deontològics i els límits personals. A continuació, ens van mostrar algunes actuacions d’èxit, com per exemple els espais de reflexió o l’espai BES (benestar personal). Com a educadors i educadores socials hem d’intentar no cremar-nos amb l’estrès i intentar tenir una tranquil·litat emocional per poder arribar a aconseguir i mantenir els límits.

La segona exposició va tractar el tema d’Educació social i el diàleg interreligiós, on es van plantejar els reptes i interrogants següents: intentar que la societat sigui tolerant amb la diversitat religiosa, eliminar els estigmes i els prejudicis que fan que les persones estiguin excloses de la societat, promoure la capacitat crítica i treballar amb les escoles i els barris.

A la tercera exposició es va parlar sobre l’educació social i l’escola ordinària, on expliquen que realment és necessària la figura o la professió d’un o una educadora social dintre de les aules per poder donar suport a tothom i fer una atenció més individualitzada del que ells i elles necessitin.

Avui es van exposar els treballs sobre refugiats, centres d’emergència MENAS, treball sexual i drogues i CRAEs
Durant totes les presentacions els meus companys i companyes ens van explicar els diferents interrogants i reptes que tenim com a educadores i educadors socials en relació a cada tema.

A la primera exposició ens van parlar dels refugiats pateixen racisme i violència de gènere i tenen problemes d’idioma, creença i amb els tràmits burocràtics.

Els reptes que tenim  actualmentes és que hi ha una manca de recursos(òrgans públics), i de programes, no hi ha unes pautes clares d’actuació, han d’actuar amb els recursos propis. Per tant, els reptes de les educadores es que es preocupin pels usuaris, no només de tindre el seu sou a final de més, millorar les instal·lacions, atès que aquestes són inadequades i implementació d’espais adequats.

La segona exposició tracta sobre els Centres d’emergència MENAS instal·lacions es milloressin atès que hi ha una falta de recursos per a les persones majors d’edat i una desprotecció existent dels nois i noies que tenen 18 anys . A més, els canvien de manera contant de centre perquè no hi ha espai per a tants menors. Com a educadors i educadores em de millorar la protecció dels joves que arriben amb 18 anys, donat que en l’actualitat aquests queden desprotegits. 

A la tercera exposició ens van parlar sobre l’educació sexual i treball sexual, ho van fer mitjançant la realització d’una dinàmica, la qual consistia en tancar els ulls per poder focalitzar tots els nostres sentits en escoltar les diferents opinions respecte a l’educació sexual a travès de treballadors i treballadores sexuals, consumidors, etc. Un dels reptes que és plantegen és intentar trencar amb els estigmes que hi ha sobre les treballadores sexuals, deixant a un costat tot el tema relacionat amb la trata de persones.

La quarta exposició tracta sobre les drogues i CRAEs, on ens comentaven que el consum de droga dins dels CRAEsés un tema que no es parla, és a dir, un tema tabú. 

Els reptes i interrogants que es plantegen és la reducció de l’estigmatització que pateixen i que les institucions s’impliquin més en aquest fenomen social.

Com a educadors i educadores socials hem d’intentar detectar el consum i saber com s’ha d’actuar davant d’una situació d’aquest tipus i no normalitzar algunes drogues. A més, el que hem de fer és centrar-nos més a fer un ús del consum responsable i no tant en treballar en el tema de prevenció.

Avui es van exposar els treballs sobre estigmes, mediació, burnout , educació sexual i MENAS
Durant totes les presentacions els meus companys i companyes ens van explicar els diferents interrogants i reptes que tenim com a educadores i educadors socials en relació a cada tema.
A la primera exposició ens van parlar dels estigmes que pateix la comunitat gitana,però més en concret sobre les dones gitanes. Atès que les dones gitanes pateixen una major discriminació social que els homes gitanos, per ser dona i a sobre gitana.
Ho van fer mitjançant un vídeo on preguntaven a la població sobre la comunitat gitana. Amb aquest vídeo s’ha pogut comprovar que gran part de la població té estigmes i prejudicis cap a la població gitana

Com a reptes i interrogants van mencionar la importància dels referents per a la comunitat gitana, en especial de les dones amb estudis i uns càrrecs rellevants.

I sobretot conscienciar a la ciutadania que no per ser d’una ètnia determinada ets d’una manera o d’un altre, tots i totes som iguals, independentment del nostre origen.

A la segona exposició ens van tractar el tema de la mediació amb un programa de televisió , on es solucionava el problema gràcies a la mediació. Durant la presentació es va poder veure que el que es volia era aconseguir que els educadors i educadores estiguéssim dintre de la mediació.

A més, un dels reptes que es van plantejar va ser que la mediació no només s’utilitzi en una situació de conflicte, sinó que en tots els àmbits, atès que és una bona manera de poder arribar a un consens.

A la tercera exposició ens van parlar sobre el tema del síndrome del Burnout en las educadoras socials”: estar cremat per l’estrès i l’exigència en el treball, on realment aquest estrès acaba afectant a nivell mental.

Els reptes i interrogants que es van plantejar va ser la necessitat d’un equip multidisciplinar, la tolèrancia a la fustració i que un cop més, les dones tenen més risc a patir estrès dins de la seva professió. Per tant, com a educadors i educadores socials hem d’intentar canviar aquest fet.

A la quarta exposició ens van tractar el tema de l’educació sexual i diversitat funcional, on ens van comentar la necessitat d’una bona educació sexual, inexistent en la societat actual, que es doni als nens i nenes des de petits. Els va costar molt trobar informació relacionada amb les persones amb diversitat funcional, atès que no se’ls tenen presents i no se’ls i proporciona ni tenen moltes oportunitat de poder tindre una educació sexual i sentir plaer. Llavors, ens van dir que hi ha la figura de l’assistència sexual. Un dels reptes més grans que tenim els educadors i educadores socials és que a l’hora d’educar sexualment es tinguin en compte a les persones amb diversitat funcional, ja que tenen tot el dret a poder gaudir del sexe igual que la resta.

I la cinquena exposició va ser la del meu grup on vam tractar el tema dels MENAS( menors estrangers no acompanyats) mitjançant una dinàmica amb tot el grup classe, per poder explicar els reptes i interrogants que ens em plantejat com a grup.

Conferència a càrrec d’Enrique Tudela, historiador, activista veïnal.

Al llarg de la sessió s’ha estat parlant de tots els esdeveniments històrics que han fet la necessitat de la creació / construcció de l’Ateneu Popular 9 barris. És un centre socio-cultural públic que funciona segons el model de gestió comunitària; el qual neix de l’ocupació veïnal l’any 1977 d’una planta asfàltica que es va construir entre els barris de Roquetes i Trinitat Nova. Recuperant la idea de la cultura, la intervenció i la vinculació amb el territori aposta per ser un projecte que contribueixi a la transformació social.

Primer de tot volia esmentar que al llarg de tota la dècada dels anys 70 es van produir diverses lluites veïnals a 9 barris, on destaca, com es pot llegir a la definició de l’Ateneu, que l’instalació a l’any 1976 d’una planta de producció d’asfalt es una industria molt contaminant, que ocupava terrenys considerats forestals, incomplint a més la normativa legal per la proximitat dels habitatges,

Amb la construcció d’aquesta instalació, els veins es van començar a mobilitzar per manifestar la necessitat de transformació de la realitat. Ells mateixos i mateixes van instal·lar la seva xarxa de clavegueram a través d’un procés de reivindicació, fent una campanya contra la planta asfàltica (la demanda era clau) on respon l’ajuntament, però no en el camí que volen els veïns, que és eliminar-lo.

Llavors els veïns van fer un acte de sabotatge, destruint la planta asfaltada l’any 77, també ocupa i es construeix el popular Ateneu Mobilitzacions per cobrir llacunes: dictadura cultural (destrucció de moviments obrers i culturals) i dutxa per a educació, hospitals, metres, cultura … La idea era reconstruir la infraestructura, la generació de joves amb moltes inquietuds culturals.

Per tant, es reivindica construint l’ateneu, no a la contaminació si a la cultura, un model de gestió ciutadana sense intromissió de l’administració, deixant així participar a les persones que vulguin formar part del projecte.

Amb tot això es veu clarament la importància del factor comunitari, on els moviments socials són claus per fer petits canvis, on no s’ha de perdre mai la lluita col·lectiva, atès que la unió fa la força i si no ens agrupem i lluitem tots junts no podrem arribar a aconseguir una transformació social de la realitat.

Crec que en la societat actual les persones han deixat de lluitar de manera conjunta, per lluitar de manera individual, només mirant pel seu benefici. Amb això no dic que s’hagin de deixar d’un costat els canvis a nivell individual sinó que s’han de fer també els canvis a nivell grupal, pensant una mica més en l’altre i no tant en una mateixa. És a dir, poder compaginar les dues coses és important i interessant per poder obtenir aquests canvis necessaris en la societat.

Per últim, us deixo el linck de dos pàgines web per trobar més informació sobre l’Ateneu Popular

Gunnar Knechtel Photography, Fàbriques de Creació, Ateneu Popular Nou Barris, 12_2012

Ateneu Popular 9 Barris

Memòria Històrica de l’Ateneu Popular

Hem tingut l’oportunitat de poder parla amb Roc Blackblock, un artista de grafiti i tatuador, sobre la situació que hi ha avui dia amb els grafitis i els grafiters,
Abans d’anar a la conferència ens hem hagut de llegir un article que parla sobre aquest tema, on Roc Blackblock i Antonio Alcàntara expliquen la seva opinió al respecte.

La xerrada i l’article ens donen informació similar on ens expliquen que el grafiti sorgeix de la necessitat d’expressar-nos, el qual en moltes ocasions s’utilitza per poder expressar el malestar social i la inconformitat amb les normes establertes en la societat, és a dir, ens mostren i ens donen una imatge de la realitat sobre moviments socials actuals.

Tots tenim el dret de poder decidir si volem cedir espais concrets o no perquè els grafiters puguin pintar, nosaltres som els que hem de decidir com volem utilitzar l’espai públic.
Amb el conjunt de normes aprovades per l’Ajuntament de Barcelona el 2005 que pretenen ordenar i perseguir determinats usos públics de la ciutat de Barcelona, els grafiters han patit moltes conseqüències, atès que com ens ha comentat Roc si volien pintar en qualsevol lloc i els pillaven havien de pagar una multa.

Però Roc també ens comenta que la situació canvia segons si et contracta algú per pintar o si ho fas perquè et ve de gust, donat que si ho fas perquè tens la necessitat d’expressar-te perquè vols et multen però si ho fas perquè l’Ajuntament vol no et multen.

Crec que no té sentit, totes les persones haurien de poder expressar la seva opinió com vulgui, sempre amb coherència i ètica, i no ser multat quan ho fan.
Amb això el que estem fent és limitar a la població i que només pugui fer allò que L’ajuntament o altres establiments vulguin, sense tenir en compte l’opinió ciutadana i el que ells i elles realment volen o no volen que es faci.

Per poder dur a terme la seva xerrada ens ha mostrat moltes obres fetes per ell i per altres artistes, aquí us deixo algunes imatges!

També us adjunto l’article per si voleu obtenir més informació.

ARTÍCULO GRAFFITI L’ART INGOVERNABLE

Vam iniciar la sessió amb la dinàmica de Samurai, on vam poder treballar la concentració i la coordinació, a més de poder activar-nos i començar amb energia.

A continuació vam fer una petita reflexió sobre la xerrada que ens va vindre a fer Lupe Garcia sobre la sexualitat.

Un cop vam acabar de comentar entre tot el grup classe els aspectes que ens van cridar més l’atenció de la xerrada ens vam haver de dividir per grups per definir el concepte de participació. Com ho vam aconseguir? Perquè el nostre professor ens va repartir un grapat de folis amb paraules claus que tenen relació amb la participació.

Dintre del meu grup vam definir la participació com un Procés que consisteix a promoure el respecte i protagonisme entre persones, mitjançant el treball en xarxa i promovent la presa de decisions col·lectives. Compartint temps i opinions aportant soluciones en les necessitats de la comunitat, creant així vincles de cooperació. El resultat de tot això és prendre consciència de l’aprenentatge i el compromís en societat.

Ens va donar l’oportunitat de poder reflexionar sobre el concepte participació, on em vaig adonar de la seva importància, ja que et dóna l’oportunitat de poder desenvolupar molts aspectes i fa que et relacionis de manera indirecta amb altres persones, creant així una comunitat.

L’altre dia vam tenir l’oportunitat de poder obtenir informació sobre els reptes que tenim des de l’educació amb el tema de la sexualitat, ja que encara continua sent un tema tabú, on molta gent no en parla.

Qui ens va donar aquest contingut va ser Lupe Garcia, una persona que va estudiar el grau d’Educació Social i posteriorment un màster de Sexologia.

Durant tota la sessió ens va donar la possibilitat de poder reflexionar sobre molts temes relacionats amb l’educació i el sexe.

Una de les coses que va comentar poc temps després de començar la conferencia va ser el fet de la necessitat que tenim els éssers humans sobre el sexe, tant en l’àmbit personal com en l’àmbit social.

On molts joves no obtenen gens d’informació o quasi gens sobre la sexualitat, provocant a llarg termini conseqüències negatives a l’hora de mantenir relacions sexoafectives.

Normalment, a les escoles sempre es parla del tema de prevenció de les infeccions de transmissió sexual(ITS), com per exemple del VIH, on ens diuen com posar preservatius en relacions heterosexuals, deixant també de costat, les relacions homosexuals i bisexuals, limitant o no donant informació de prevenció per aquests tipus de col·lectius.

El fet de projectar només el tema de la sexualitat com una cosa preventiva fa que molts joves només centrin la seva atenció en això i no en gaudir de les relacions sexoafectives, és a dir, deixant de banda el plaer.

A més, la falta d’informació fa que molts joves busquin aquesta informació mitjançant el «porno», recurs no molt adient, atès que projecta només una única manera de fer sexe, basat en el coitocentrisme i en uns canons de bellesa molt llunys de la realitat.

Crec que amb el porno no és dona una bona educació sexual, atès que no es projecta el sexe com allò que es pot practicar de manera oral, anal, etc. sense la necessitat de penetració, donant a l’altra persona afecte mitjançat carícies.

Per poder revertir la consumició del «porno» el que crec que s’hauria de fer és parlar del sexe com un tema qualsevol i des de ven petits, com molt bé ens diu Lupe Garcia, la millor edat per poder parlar d’aquest assumpte és la infància. A més canviaria la tipologia de «porno» fent-ho més realista i  incorporant relacions de tota mena.

També vull destacar la importància de conèixer el teu propi cos, perquè si no et coneixes a tu mateix i no t’explores mai no podràs gaudir de les relacions sexuals de manera plena.

Aprofitant la importància de conèixer el teu cos, Lupe ens va portar un clítoris 3D, en mida real, on vam poder explorar la seva forma.

De tota la conferència em quedaria amb la idea de poder implementar xerrades o fins i tot fer una assignatura a les escoles sobre sexualitat, ja que considero que és essencial per poder evitar en un futur conseqüències negatives a l’hora de mantenir relacions sexuals amb algú.

Us deixo el enllaç de la seva pàgina web on podeu observar molta més informació sobre els orgasmes, els plaers i altres menesters. 

 * SEXDUCACION

En aquesta conferència hem pogut escoltar les experiències viscudes de Mohamed Mesfoui i Mar Cordero sobre els projectes socioeducatius que avui dia s’estan duent a terme.

Perquè poguessin explicar les seves experiències i opinions el professor Antonio ha decidit entrevistar-los i anar formulant preguntes que fessin més fàcil la seva explicació.

El primer que van fer tots dos va ser presentar-se, on van explicar perquè van arribar a estar dins d’aquest projecte i quin va ser el seu recorregut.

En el cas de Mohamed va venir perquè un amic seu ja estava a Barcelona. Va arribar sota un autobús, després es va dirigir a la policia i aquests van portar a un centre d’acollida, amb altres persones del seu país d’origen.

En canvi, Mar Cordero va acabar en projectes socioeducatius per motius molt diferents, en el seu cas, va arribar a un centre d’acollida perquè la seva família estava d’estructurada, els seus pares presentaven problemes de drogodependència i alcoholisme. Després va estar a un CRAE ( Centre Residencial d’Acció Educativa) i un cop va fer els 18 anys va anar a un pis tutelat.

El que més m’ha cridat l’atenció és la falta d’afecte, d’empatia i de suport que senten els joves dintre dels Centres per part dels educadors i educadores.

Crec que es molt important transmetre confiança, empatia, afecte i suport als nois i noies dels centres, ja que per a ells i elles som una figura molt important en la seva vida, som els seus referents, els quals han de poder estar allà en un moment complicat per poder acompanayar-los i fer-lis sentir que no estan sols i soles.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és el fet de no fomentar les tasques domèstiques, penso que és un punt molt important a treballar perquè hem de fer que aquestes persones és sàpiguen valdre per ells i elles mateixes en un futur, sense necessitar el suport de ningú. Crec que el que volem és que arribin a ser persones autònomes en tots els sentits, i si no és donen les eines suficients no podrem aconseguir aquest objectiu.

En termes generals s’han parlat de temes molt variats i interessants, en el qual també mansionària els prejudicis que pateixen quasi totes les persones que vénen de projectes socioeducatius.

Per acabar, em quedaria amb una frase que ha dit Mar Cordero “Si no es vocacional estáis a tiempo de dejarlo, si es que si luchar por vuestros derechos y los de ellos”.

Estic totalment d’acord amb el que ens diu Cordero en aquesta frase, si realment volem treballar com a educadors i educadores socials hem de lluitar pels nostres drets i pels seus.